TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L’enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se´t va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat aguda,
no desfeta com el seu desesper. Gos
pròdig d’esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d’un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d’aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

El poema, de caire amorós, manlleva el títol de l’últim vers (que Ferrater tradueix literalment al final del poema) de la segona estrofa del poema «Domna, puois de me no·us chal», de Bertran de Born. Aquesta és l’estrofa:

Puois no·us puosc trobar engal,
que fos tan bela ni pros,
ni sos rics cors tan joios,
de tan bela tieira
ni tan gais
ni sos rics pretz tan verais,
irai per tot achaptan
de chascuna un bel semblan
per far domna soisseubuda,
tro vos mi siatz renduda.

que, traduïda, diu així: «Ja que no us en puc trobar [una] d’igual/ que sigui tan bella i tan noble,/ ni el seu bell cos tan joiós,/ de tan bella figura/ ni tan alegre/ ni el seu mèrit valuós tan verdader,/ aniré per tot arreu captant/ de cada una un bell semblant/ per fer-ne un dama artificial/ fins que em sigueu tornada.»

Bé, com diu Riquer, la idea de configurar una dama a partir de les diverses parts d’unes altres, que es remunta al mite de Pandora, deriva de l’anècdota que narra que Zeuxis, el famós pintor grec, va fer el retrat d’Helena per mitjà dels models que li van fornir diverses noies de Crotona, un recurs que no era estrany, segons sembla, en la literatura medieval i renaixentista.

En aquest poema, doncs, Ferrater és com l’alter ego del trobador Bertran de Born, que, enamorat de la dama Maeuz de Montanhac, va veure rebutjada la seva requesta amorosa. De manera que, convençut que no en trobaria mai més cap com ella, va decidir fer-se’n una de nova demanant en préstec a unes altres dames les seves diverses qualitats: un físic agradable, una parla dolça i clara, un capteniment adequat, etc. I així va anar empaitant aquestes dames perquè cada una li donés una d’aquestes peces a fi de recuperar la dama perduda.

¿Qui no ens diu que no és aquest l’embrió de la novel·la de Mary Shelley Frankenstein o el Prometeu modern, del ser creat a partir de parts diferents de cadàvers a qui el personatge del professor Víctor Frankenstein dona vida durant un experiment?

Acarat amb un altre poema, «Josep Carner», que presenta una temàtica idèntica, el protagonista, per dir-ho així, és l’enyor. S’entén l’enyor del narrador, o del poeta, que, desesperat, constata com aquest enyor se li fa vida, i com en moments culminants de dolor, quan l’absència de la persona estimada se li fa insuportable, aquest mateix enyor passa a ser «veritat aguda», com si hagués arribat al clímax d’una greu malaltia. No altra cosa és l’amor. Tan penosa és la seva situació, que el poeta s’identifica amb un gos que es rebolca «per la pols d’un estiu sense remei» i que demana, com una almoina, «un sol fil d’aigua», aquesta aigua salvadora que l’ajudarà a suportar la set de l’altra «fins que li sigui tornada». Com diu Calderón, «la dolencia de amor que no se cura/ sino con la presencia y la figura».

Josep M. Fulquet
Juliol 2021

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema