POSSEÏT

Als malalts de poesia, hi ha poemes que, per la seva eficàcia i també, esclar, per la brevetat, se’ns imposen i ens acabem sabent de memòria. L’esparsa «Si com lo taur» de March, per exemple, i, sens dubte, el «Posseït» de Gabriel Ferrater en són dos exemples. I encara us en diré un altre més endavant.

En aquestes ratlles miraré de compartir una associació molt personal de pur lector que fa temps que em balla pel cap sobre el poema ferraterià que convindreu amb mi que d’entre els seus assoleix una perfecció i una bellesa aclaparadores. És un pou sense fons. Llegim-lo, doncs, d’entrada.

 

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

 

Si l’he triat no és pas per resseguir les baules analítiques i relacionar-lo amb el títol manllevat del mestratge de Baudelaire, que el mateix autor va córrer a reconèixer com a figura clau, i ni tan sols per la relació de la imatge de la descomposició del poeta de la carronya. Ni tan sols l’he escollit per basquejar-me a dir de manera diferent un cop més alguna cosa de les que ja molta gent (mestres i lectors fora de sèrie!) han comentat sobre el tòpic de l’amor més enllà de la mort, la transsubstanciació, l’erotisme i etcètera i etcètera. Hi ha estudis fantàstics amb els quals no puc competir i que han dit molt ben dit allò que calia dir. No. Si l’he triat és per mirar de fer avinent una comprensió de lector i d’aprenent purament associativa que no he llegit en els papers que circulen, encara que podria molt ben ser que se m’hagi escapat per badoc. Si és així ja callo i podeu desestimar aquest escrit.

Sovint ha estat que els lectors trobéssim que el poema del cas no fos sinó una actualització, diguem-ne sorprenent i lúcida, de la impossibilitat de destruir l’amor. Hi ha, però, una lectura sobre la possessió que m’obsedeix i que miraré de transmetre-us. Ja des del títol és clar que el protagonisme del poema se l’endú la possessió. Llavors passa que a mi el concepte em dispara un ressort que em porta directament a un poema que al meu parer és una singularitat en l’obra d’un poeta també principal: Josep Carner. És un poema que sens dubte el poeta de Reus coneixia i que comparteix amb el que ens ocupa una sèrie de trets. Si obviem els pretextos, el poema carnerià fa una defensa de la possessió i el poema del reusenc, de fet, situa al centre de la seva imaginació la possessió per sobre de l’amor/desig o almenys deixa clar que el transcendeix com una llosa que no es pot ignorar. «No sóc sinó la mà amb què tu palpeges» és una declaració insubornable que la possessió s’ha completat i, per tant, els amants ja no són ells mateixos sinó que han esdevingut una altra entitat perquè s’han deixat endur per la possessió, que és reversible. Però ara toca desvetllar el poema de Carner que em ve al cap i que els lectors tindran present al moment de veure’n la caixa de text i segurament se sabran també de memòria. Proposo de fer marrada a l’epifonema.

 

EPIGRAMA DEL BELL TEMPS

Patiren fred i por les nostres esperances,
amb un record de flors incertes entremig;
les danses valen més que no les enyorances;
és la possessió més pura que el desig.

 

És ben bé que fa l’efecte que el poema ferraterià du a terme una certa vehiculació poètica en clau de temàtica diguem-ne amorosa, amb una veu i una dicció ben diversa de la carneriana, de l’afirmació contundent del darrer vers de l’epigrama de Carner.

Potser vaig errat, però aquesta lectura de «Posseït», que per descomptat s’afegeix a les altres, fa temps que m’acompanya i ara us la comparteixo. La possessió supera el desig. És això.

Adam Manyé

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema