PERÒ NON MI DESTAR

No entris ara. Perd-te
per la grava cruixenta
i tristament rosada.
Vés a poc a poc. Atura’t
a mirar com són ertes
les fulles del llorer.
No cerquis les taronges
de color massa franc.
Prefereix els ridículs
bambús, com espinades
d’insectes folls o inhàbils
que han mort clavats en terra.
Fixa’t en coses rígides
i en esquemes. Els feixos
vulgars de ratlles blaves:
això són bancs. Rodones
mortes: són els monyons
dels plàtans del camí.
Deixa passar tres hores,
i pots entrar. Ja veus
tot el que n’ha quedat:
els cendrers més que plens
i la meitat dels vasos
bruts de roig de llavis.
Aquí han viscut, i tu
no hi eres. No t’han vist
cap gest, no t’han sentit
dir res. Serveix-te un gin.
No vulguis gel: tot fos.
Pots seure, atiar el foc,
i creure que has viscut.

 

Ho dic d’entrada: el que em fascina d’aquest poema és el seu sentit cinematogràfic, amb una composició precisa i uns enquadraments deliberadament expressius, en que el poeta duu la càmera i enregistra la seqüència tot destriant amb cura una sèrie de detalls. Interpretacions? Moltes i variades. Però més que no pas intentar descriure el motiu, anecdòtic o no, que motivà el poema (Ferrater sempre fou críptic en aquest sentit, cosa que Helena Valentí ja li retragué en el seu moment), em vull fixar en la successió d’escenaris. En primer lloc cal esmentar l’accés a través d’un camí de grava, típic dels jardins. Hi ha llorers i tarongers, arbres mediterranis que ens remeten als vergers del Renaixement. No em despertis, diu Michelangelo, via Strozzi. I Ferrater s’endinsa en el jardí dels secrets, com els personatges de Colonna a la Hypnerotomachia Poliphili, atribució segurament excessiva i somiosa, tenint en compte que el jardí no ens remet a cap simbologia mitològica sinó més aviat a un xalet luxós o bé a alguna vil·la —un xic decadent potser?— de les que trobem en els barris rics. També podria ser, com sosté Jordi Julià a L’art imaginatiu, que el protagonista, el jo poètic, es demorés en un parc públic, hipòtesi que estaria avalada pels bancs. Sigui com vulgui, cada tret vegetal —llorers, taronges, bambús, plàtans— és descrit a través de les impressions sensorials. Les fulles del llorer són ertes, les taronges tenen un color massa franc, els bambús són ridículs i els monyons dels plàtans evoquen rodones mortes. També hi ha bancs de ratlles blaves, en aquest jardí. Per tant l’escena és vívida, colorista i expressiva, allunyada de l’harmonia que busquen els jardins, especialment els francesos, amb el seu sentit extrem de l’ordenació. En qualsevol cas el poeta s’obliga a fixar-se en coses rígides i en esquemes. Formes, laberints, excrescències, figures. Geometries identificables enfront de la vivacitat inaprehensible del que vindrà a continuació.

El poeta deixa passar tres hores. L’ús de l’imperatiu és una autoimposició que situa el lector de nou en un espai i un temps ben definits. Tres hores en un jardí? Què hi fa el poeta mentrestant? Dóna voltes, potser. Medita, rumia, es neguiteja. Ell no hi és, com la Ventafocs a qui no han convidat a la festa. No em despertis, diu el títol. I és així: no m’expliquis l’escena amb la seva vivacitat, amb els seus rostres, amb els seus frecs. Han passat tres hores i només resten cendrers plens i vasos que delaten l’embriaguesa dels personatges (en un d’ells, ha restat la marca d’un roig de llavis: la gelosia tal vegada, exacerbada després de tres hores d’espera). El més rellevant del poema, però, és el fet que ells —els qui han participat en la festa— han viscut tot allò, mentre que el poeta no hi era. No l’han sentit, no l’han vist. Res. El poeta esdevé l’amagadís, el qui no es revela, el qui s’amaga. L’últim glop de ginebra només serveix per constar una absència. Ginebra sense gel: aspra, rogallosa. Al poeta només li resta asseure’s, atiar el foc i creure —com una fe— que els altres han viscut alguna cosa mentre ell era en el seu exili particular i meditabund, potser intuint els moviments d’algú estimat, potser delint-se per ser-hi, o tal vegada constatant la puerilitat de les vivències que queden reduïdes a presències fantasmals, a vestigis sense sentit com els vasos mig plens i els cendrers curullats.

La clau del poema rau, tanmateix, en l’expressió «Aquí han viscut», contraposada a l’espera letàrgica i en certa mesura moribunda del jardí. Però el fet de creure que els altres han viscut també serveix per pensar i dotar de vitalitat la pròpia existència, ni que sigui a través dels tercers fantasmals. No, no despertis el poeta que somieja, que recrea el que ha succeït, que rastreja cada vivència a través de les restes que els altres han deixat. Les tres hores han estat el preàmbul del que vindria després: la recreació hipotètica de tot el que ha passat. Davant de les formes certes del jardí, rotundes i amenaçadores, la hipòtesi de l’estança on ha tingut lloc la trobada treu les dents i queixala el rosegar poètic. Si la vivència fou la de l’escenari o bé la de la recreació és l’interrogant del poema. O bé totes dues són reals o bé, alhora, són l’equivalent d’una quimera. Despertar és assumir la mort.

Lluís Calvo

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema