NON TU CORPUS ERAS

D’una joventut lectora –un tant exultada en el solaç dels estudis universitaris, de quan cada vers d’un mite literari significava una festa i res no anava a la velocitat inaudita d’un clic–, rescat aquest poema aleshores desatès a l’exterior del manament ferraterià, l’únic cànon possible a l’abast de la comunitat lectora més jove en aquells analògics i lentíssims anys 80: Les dones i els dies, en el tiratge de la MOLC (Edicions 62, 1979). Una ventura va voler que hi topàs –quan encara estudiant, idò– dins un número de la revista Papeles de Son Armadans. Com un minaire animat, només després d’agranar-la disciplinadament de dalt a baix, vaig saber que Ferrater, idènticament als seus correligionaris de Barcelona, els escriptors en castellà de l’entorn de Laye, hi feu més col·laboracions. Bé, ell, únicament dues, i que se’m fan lligades com intentaré evidenciar. La primera, amb agraïment exprés a l’ajut de Carlos Barral, quan en el número d’octubre de 1957 presentà dotze poemes de Gottfried Benn[1] traduïts seus al castellà: que jo conegui, les primeres versions fetes dins la península de la lírica de l’alemany. Sabem per una carta seva del juliol de 1956 a José María Valverde que hi duia un temps barallant-s’hi[2]. Després, estranyament traduí poesia. I en la segona ocasió, coincidint gairebé amb l’estrena rutilant del Da nuces pueris (1960), en el número també d’octubre, Ferrater publica un avançament de poemes ja en l’ordre si fa no fa amb què arrencarà Menja’t una cama (1962): un indici clar d’obra ja feta i deliberadament ordenada. Eren, en aquest segon cop, sis poemes i ara també per ell mateix traduïts en una refistolada prosa castellana: els cinc a què al·ludia de l’arrencada del seu segon llibre de versos, més aquest que els reivindic aquí malgrat no trobar posició, per determini d’autor, en cap més llibre seu. Ara, ¿era una provatura?

Si en 1957 Ferrater assajava traduccions sobre la lírica angoixada del metge Benn, especialista casernari en malalties venèries, tan voreres ja a la pròpia escriptura poètica de 1958, trob que «Non tu corpus eras»[3] no desdiu gens respecte de la figuració expressionista quant a creació d’atmosferes opressives amb imatges contundents. Però, és clar, ja no el seduïa sols una bruta imitació de pintura a la manera de Benn, ni l’anècdota d’una sàtira horaciana, d’on, per cert, treu el títol per a aquesta autoantologia –«Hiberno ex aequore» [4]; des d’una mar tempestosa, és a dir, encara prenys de coses per dir–, ni tampoc els requeriments de vitalitat que, igualment en hexàmetres dactílics, Horaci retreu a un massa cavil·lós Albi Tibul, el poeta laci, dins la seva epístola quarta, que és d’on surt aquest nou títol llatí per a obra pròpia: «Non tu corpus eras sine pectore; di tibi formam, / di tibi diuitias dederunt artemque fruendi». Literalment: «no, tu no eres un cos sense senderi; els déus t’han donat bellesa, / els déus t’han donat riqueses i el seny de gaudir-ne»; no sols tot això el motiva, dic, Ferrater hi cerca allò altre tan seu i fascinant, la lliçó compositiva (si em permeten dir-ho així) amb fulguracions de representació de sentit que decretaran un nou inici per a la poesia catalana del segle xx. Quelcom que el lector informat entenia al moment. Li deia José María Valverde, agraït, en carta d’acusament de recepció del Da nuces pueris, el març de 1961: «No incurriré en la tontería de clasificarte diciendo que tu poesía es lo mejor que se hace en Cataluña, primo, porque tú no te has metido en la subida del sacro monte “do no podrá subir la postrer llama” para darte el fácil gustazo de ser mejor que Espriu o que Foix, etc., sino por motivos más necesarios; secundo, porque esto no tiene nada que ver con lo catalán: por lo pronto, tienes la elegancia de hacer como si escribir en catalán no fuera un problema».[5]

Però acostem-nos ara al poema: Ferrater, en idèntica línia homomètrica dels cinc poemes precedents, aquí necessita trenta-un hexasíl·labs per desplegar l’astúcia en dos moments bàsics, diríem. Ens hi interposa un únic locutor, tendenciós en observacions i adjectius, que parla a un narratari plural de primera persona on pretén afiliar el lector. En el primer moment la veu relata un episodi sexual matusser, d’una indissimulada violència moral –«que és el cos que fereix»– que ni la pròpia memòria vol retornar identificat: filtres ideològics encaren aquí dramàticament les accions: «Les rels entren segures: / prenen tot el seu temps / per estendre’s i fendre’s / i fer un gargot espès / per tota la paret.» Prou explícit, no? Sembla que una animalitat dominant, irreflexiva, tot instint, s’aplica cap a un objectiu climàtic i la pluralitat esmentada s’hi hauria de sotmetre: «Un ofec / d’esma atònita: ens té / del tot, el germà gran, / massa intencionat / i fosc de rudes traces.»

En el segon moment, curiosament a la meitat exacta del poema, la veu locutora cedeix davant la realitat i trontolla la seguretat ideològica: «Que s’ho permeti tot, / que ens trossegi. Llisquem / a grans esllavissades. / Sabem si som nosaltres, / o que és ell? En això / no el volem reconèixer.» Arribat un punt, quan sembla que el suplici moral cessa, pensam, per satisfacció assolida de l’agent malmenador: «Quan veu que no podríem / sofrir-lo, es desix brusc / i ens deixa jaure al jaç», és aleshores que s’instal·la pesadament la idea de culpa en escena: «Horriblement passius, / escoltem el silenci», i Ferrater veu l’hora d’enfilar una solució. Gairebé com un dels seus sovintejats epifonemes, quelcom de dins la veu, potser un únic alè assenyat de consciència, conclou que, com que tots plegats restam a mercè del brutal en qualsevol moment, davant la realitat més tangible de totes bé ens convé, ja que no hi haurà «ni lliçó, ni designi», acceptar-nos en la nostra part animal (Riba?, l’home parent de les bèsties?), de forma que «el temps / vulgui a la fi tornar-nos / paraules que serveixin / per tractar el cos amic».

En síntesi: la compunció o l’aflicció hiperbòliques (més que d’una màxima cruesa expressionista, per mirar de no ser ponderats, bé que recordin força les versions de «Raspado», «La novia de negro» i «Infancia feliz» que Ferrater fa a partir del dictum més jove de Gottfried Benn) volen contrastar les tensions d’una edificació purament social: per dir-ho a l’inrevés, la supeditació de l’instint a una moralitat edènica, prèvia al món. ¿La raó part damunt dels desigs? O dit a l’endret: cap mal no pot venir de la natura, les adherències de moral transcendental no frenaran el ball d’hormones, potser en «aguait vil». Amb Horaci: «no, tu no eres [únicament] un cos sense senderi […], hi tens el seny per gaudir-ne». Ara també sabem que Ferrater fou bel·ligerant contra les ideologies.

Horaci en les sàtires i llavors en el subgènere de les epístoles cerca encomanar als seus destinataris la necessitat d’indulgència humana envers la vida, de no jutjar altri pels seus defectes i, especialment, per la moderada proclivitat al gust pels plaers. Res de beateries hipòcrites! Benn potser indica uns traços adients a l’angoixa, a la neurosi que pot esdevenir-se si l’equació no troba solució o un capteniment acceptable. Possiblement la por també s’hi connota, la por a una experiència alienant, d’altra banda, com també sabríem, un dels vectors temàtics de la poesia més celebrada de Gabriel Ferrater.

Joan Manuel Pérez Pinya

[1] Gottfried Benn, «Doce poesías», Papeles de Son Armadans (Palma de Mallorca), VII: 19 (octubre, 1957), p. 58-68.

[2] Vegeu dins Fons José María Valverde (1946-1996): Fragments d’una biografia intel·lectual, edició i introducció de Jordi Amat, Catarroja, Editorial Afers («Els papers del Pavelló de la República», 7), 2010, p. 62-63.

[3] Vegeu Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 233.

[4] Gabriel Ferrater, «Hiberno ex aequore», Papeles de Son Armadans (Palma de Mallorca), XIX: 55 (octubre, 1960), p. 63-72.

[5] El subratllats també són seus. Reproduïda fotogràficament en l’exposició Gabriel Ferrater, pintura, poesia, lingüística, comissariada per Jordi Cornudella, i exhibida del 14 de desembre al 28 de febrer de 2008 a l’edifici de Sa Riera (Palma), Universitat de les Illes Balears.

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema