«IN MEMORIAM», FINALE SCONTATO?

Ja en una primera exposició, «In memoriam» al·ludeix al cas d’un personatge destacat i volgut que ha mort. Una mort potser traumàtica, significativa i emblemàtica. Sembla aquest darrer, en el cas del poema ferraterià, que és costum editorial que ja en vida del poeta encapçali els reculls del seu escàs, i tanmateix decisiu, poemari. Preeminència confirmada en la versió en castellà Mujeres y días, que fou una antologia àmplia de les seves poesies publicada l’any 1979 i on el text apareix traduït per Pere Gimferrer, traducció que, de fet, és també un comentari.

És possible que hagi perdut el control de la bibliografia, però no crec que hi hagi un estudi d’identificació del personatge que s’inscriu realment darrere del protagonista objectiu del text. Ferrater dona pistes contrastants sobre la possibilitat que una figura personal es pugui indicar com ocasió inspiradora. Tot i que –i crec que més d’un lector s’hi hagi sentit temptat– resta l’opció a favor d’una suggestió al·legòrica que podria incloure un ventall ampli de possibilitats: el país (incloent-hi les seves confrontacions, com Catalunya/Espanya, dreta/esquerra, feixisme/barbàrie, ordre/desordre, etcètera), el bordell (contraposat a la família) i, més plausible, l’adolescència. Crec que la identificació personal s’escau dins de la mentalitat estètica ferrateriana del respecte de les convencions retòriques. En aquesta opció cal dir que hi tenen cabuda dues de l’enumerat anterior: la Sol i l’adolescència interpretada per la primera persona diarística, que parla com identificat amb un jo autobiogràfic i picaresc.

Seguint les pautes del gènere en el qual s’inscriu, «In memoriam» es subdivideix en seccions. La que aquí m’interessa es l’última o acabament, segons la organització que va proposar Frank Kermonde. En faré una breu anàlisi començant per la descripció dels personatges. Dels principals i abstractes ja n’he fet esment. N’hi ha d’altres, en canvi, que podem dividir en personatges principals i secundaris. Entre els primers hi trobem el Pare i l’Oliva; entre els segons, el senyor Subietes i el llogater de bicicletes, figures del costumisme de començament de segle, un costumisme de bonhomies a l’estil de Carner.  Però hi ha una altra una figura que vull destacar i és la figura de dona que es desdobla en dues: la mare de l’adolescent i la dona de l’Oliva. Cal dir, com a anècdota,  que l’adolescent va ser detectat amb astúcia per Ramon Gomis, en un article aparegut a Serra d’Or i en un volum biogràfic, El Gabriel Ferrater de Reus, del 1998. El fet destaca en una foto esportiva prou suggestiva i reveladora on el xic rep el cop d’una pilota que tanmateix reté malgrat que li provoca un fort sotrac. Parafrasejant el propòsit d’aquell interès o resipiscència meva de fa uns pocs anys, podríem dir ara que aquelles dues dones, al final, ens són descrites enfrontades com ho havien estat els seus marits per una qüestió musical: si calia cantar Els Segadors o la Warszawianka, que es feia servir com a himne de la FAI,  i que representen, en versió retrospectiva i permanent, els valors clàssics antics i mediterranis, de l’èpica.

 

L’Oliva el vam perdre de vista, fins
sis o set anys després, que el va conèixer
la meva mare. Això va ser a Bordeus.
Ella era sola a casa. No sé com,
ell sabia que allí hi vivien gent
del seu poble. Volia algun auxili.
Va dir que treballava en una usina
dels alemanys, em sembla que a Royan.
Un bombardeig havia destruït
la fàbrica i el campament annex.
L’Oliva, per atzar, es trobava fora,
però ho havia perdut tot, la roba
i els diners, tot el seu, sinó la vida
que se li havia fet estranya, i no
n’era ja responsable: els alemanys
s’encarregaven del seu nou destí.
Potser la meva mare va ser l’última
dona que va parlar mai amb l’Oliva
que sabia res d’ell. Li va donar
unes peces de roba, que ell potser
no va arribar a portar. Dos dies
després, un altre bombardeig anglès
el va enxampar.

 

Sembla –volgudament– que aquesta conclusió del poema tot ho rebaixi seguint una deriva burlesca i degradant del model heroic, tendència que havia estat ben típica del renaixement, tendència que fins hi tot havia arribat a tocar la poesia catalana de l’època, malgrat la seva relativa marginalització a l’edat que li era contemporània. Ho denoten primerament la dispersió temporal, altament improbable en un pla de narració realista i versemblant: havien transcorregut sis o set anys, insisteix incerta la memòria de la mare ferrateriana, des de la victòria militar franquista en terres peninsulars  a  l’exili a França, país que actualment, com veurem uns versos mes enllà, resulta que és ocupat pels alemanys, efímers guanyadors de la guerra europea. De seguida arriba la determinació de Reus com a «poble» que repeteix, contrafactum, el lema «Reus, París, Londres» de la puixança agrícola i comercial del la ciutat del Baix Camp i alhora de la mateixa nissaga Ferraté. El desapropiament té el seu acme en la pèrdua de responsabilitat del polítics catalans, de tots. Pel que fa a l’Oliva, el seu destí ja no és en mans espanyoles, sinó foranes  («els alemanys/ s’encarregaven del seu nou destí»), però també el que havia estat el seu contrincant, el Pare, no era a casa, sinó que era fora, encara que evidentment no pas a cap combat, i la mare apareix desemparada pel cap de  la família («Ella era sola a casa»). Qui era la mare?

 

Potser la meva mare va ser l’última
dona que va parlar mai amb l’Oliva
que sabia res d’ell.

 

Això és una falsificació intencionada; no era l’Oliva qui podia haver anat a demanar, sinó que era la seva dona; el cabdill anarquista instal·lat en la incertesa temporal (aquella incertidumbre cervantina que tan bé va identificar Claudio Guillén)  apareix en un disfressa femenina, com si ara no fos ell, sinó la seva dona. De fet, podem suposar, en el pla de la versemblança, que protagonista autèntica dels darrers versos és la mare, la «mare». Tanmateix la mare històrica del Gabriel Ferrater, i encara més la mare entesa com funció biològica i social, de l’Oliva actual no en sabia gairebé res, i podria ser que no n’hagués sabut mai res, tampoc del vell militant, el que feia «por» o que aspirava a fer-ne. Fer por a l’amo de la casa (el domus) i de retret al seu fill, narrador autobiogràfic, quasi Telèmac.  D’altra banda, les peces de roba de la que un temps podia haver estat una dona rica del poble i que ara lliurava al mateix Oliva, d’aquest tampoc no havia arribat a saber-ne gaire, ja que un nou bombardeig anglès «el va enxampar», quan en una anterior incursió se li havia menjat la poca vestimenta que li quedava. D’aquell «vestit de cuir  amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma», ja no en quedava –feia temps– menys que res. L’Oliva desarmat de tota identitat ja no era un «home» i aviat no seria tampoc persona, dramatis persona. Si llegim, i crec es pot o s’ha de fer, el Poema «In memoriam» com poema dramàtic o per dramatitzar.

La misèria de les ideologies, doncs, havia perdut la batalla de les vides. I qui sap si «In memoriam» no cal entendre’l com un al·legat a favor de les dones. Però, no de Nausicaa ni de Circe, sinó com homenatge a Penèlope. I qui sap si a una Penèlope burlesca. I la Sol, la del cos central del text, una sàvia dida del narrador. Finale scontato, que diria la Mina a una de les seves cançons de la època daurada de cantant de la Rai, als programes de la vesprada familiar dels dissabtes.

Giuseppe Grilli

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema