EL MUTILAT

Jo sé que no l’estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n’amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l’asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d’anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobre tot, hi pots
comptar, ni tu ni jo
sabrem mai més on para.
S’anirà confinant
per fons remots de terres.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l’atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l’estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d’una Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

 

He triat aquest poema perquè encara m’emociona. Cosa que no és fàcil, quan l’has llegit tantes vegades. Diria que més que abans, perquè ara entenc millor com canviem al llarg del temps, volgudament o per força. I perquè he conegut d’a prop molts desencontres amorosos, llegint-nos i sentint-los. Aquest poema parla d’algú que rep una negativa i no pot tirar endavant la vida que desitjava amb l’altre. Per expressar-ho, Ferrater es val d’una sèrie de recursos. N’esmentaré uns quants.

El primer, un vers curt, de cançó (trista, en aquest cas); seria una balada. Com si fos un poema, una cançó fàcil de fer, quan és tan difícil de fer el que el personatge es proposa. Hi ha una paradoxa entre el tema complicat i la forma lleugera. Un poema llarg i prim, tan fràgil i trencadís com el personatge.

El segon recurs, que és el més important, és la comparança amb un mutilat. No és que hagis perdut algú, sinó molt més: és com si t’haguessin tallat un braç. Per tirar endavant, has d’amputar el teu desig. Aquesta supressió és comparada amb els mutilats de guerra. El jo ha lluitat pel seu amor, però ha perdut i l’han ferit. Ferrater no diu quina és la part seccionada cosa que està bé, ja que el correlat és simbòlic. Tot i amb això, podria ser que ell pensés en algú manc, perquè no podrà tocar-la; en una carta que el poeta va enviar a la noia que pretenia (Isabel Rocha, cosina de Carles Barral) diu que la seva mà enyora la seva espatlla i es corba, per bé que en lloc de tocar la seva pell només troba el forat de la seva absència. Que un poeta es quedi sense mans diria molt de la impotència i l’acabat que se sent. L’analogia entre les batalles d’armes i les eròtiques és un tòpic literari que Ferrater fa molt viu apel·lant a la imatge moderna dura i expressionista d’une «gueule cassée», un ferit de guerra amb la cara desfigurada.  Una «gueule cassée» és com es deia als esguerrats de la Primera Guerra Mundial i sobretot als que tenien la cara deformada per un obús. Retòricament, aquí tenim una hipèrbole i una metonímia metafòrica. El poeta està tan destrossat pel rebuig que exagera (hipèrbole) i, part per tot, se sent com si li haguessin trencat la cara. A Ferrater li agradava barrejar el català amb expressions estrangeres i amb versos d’altres escriptors, una intertextualitat que parla de com era: una persona culta i cosmopolita. Anant a l’etimologia, fent una deslexicalització, ser una «gueule cassée» significaria per a un poeta tenir la boca trencada; això és, que se li trenca la veu, que el dolor no el deixa parlar, que la seva veu s’esquerda (i aquí arrenca la dimensió metaliterària d’aquest poema, l’inefable) igual que s’esquerda el seu amor. Ara, malgrat el dolor, s’ha de dissimular. El lema per encoratjar-se d’aquests soldats contrafets era: «Sourire quand même». Malgrat tot, s’ha de fer una rialla.

El tercer recurs d’aquest poema és sintàctic i musical: el ritme de les negatives en futur: no mirarà l’asfalt, no obrirà més els llibres, no tornarà al cafè que és fet per esperar-te (un vers memorable amb una inversió idealista, romàntica se Ferrater, d’un cafè, del món que existia només per a tu i que sense tu, desapareixerà, morirà de pena com jo). L’adverbi «no» surt tretze vegades. El jo ha rebut un no en majúscules que té clavat: no, no, no. Aquest ritme profètic del no farem això, no farem allò d’un comiat, em va impressionar tant que vaig voler acabar d’una manera similar la meva primera novel·la, Un bon error, amb negatives (afegint-hi preguntes i condicionals): «Aquell Tàmesi mig riu, mig mar no tornarà. […] No creixeria […] no sabies […] ja no serien […] ¿Per què calles […]  ¿Per què no et desperta la salabror del riu Sant Lawrence?»

Una altra característica d’aquest poema és que Ferrater explica el que ha passat desdoblant-se en dos, el jo enamorat del passat (l’ell) i el jo del futur desenamorat; la qual cosa fa plantejar-nos si continua essent ell, atès que s’ha traït i va perdent bocins de si mateix, els seus desitjos irrealitzats. Quan algú se li desfigura la cara com a un nafrat, és com si deixés de ser ell. Segons aquest poema, ontològicament creixeríem a força d’escapçar-nos, de renunciar a somnis; i ens caldrien cirurgies per anar recomponent-nos. Al vers final, hi ha l’agnició: ¿qui és aquest ell misteriós que volem oblidar? Era jo.

El poeta es val d’una cinquena estratègia per construir el seu text: substitueix el triangle amorós tradicional d’un home, una dona i el rival (del qual al poema no se’n parla) pel triangle existencial de la «belle dame sans merci» inaccessible i d’ell dividit en dos: el que l’estimava i el que vol oblidar-la. En el primer triangle, l’enemic és un altre. En el segon, l’enemic som nosaltres mateixos: la divisió del jo freudiana. El poeta és el jo i l’ell. I també el tu, un pronom de doble funció que comparteix amb ella. Quan diu «no te l’estimaves», li diu a ella, però també s’ho diu a si mateix. Hem de sacrificar una part nostra per no morir del tot i sobreviure.

Conclourem amb una sisena estratègia que és la de la literatura confessional, la de contar un secret, no ho diguis a ningú. I amb una setena que són els detalls. Ferrater és tan realista que fins i tot materialitza l’oblit, que és una abstracció, com si fos un bosc fosc d’unes terres llunyanes. La trista història d’amor que explica sembla real, de carn i ossos perquè no es limita a dir: em vaig declarar i em va rebutjar, sinó que explica els bars que anaven, les ostres, el vi blanc, el mirall negre de l’asfalt, el fred dels mesos amb erra que l’espera, tot el que llegia pensant en ella,

A nosaltres ens espera no un poema fred sinó un que continua cremant.

Núria Perpinyà

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema