EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
Vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
D’un terrat, una noia que s’havia
Rentat el cap, amb una tovallola
Damunt les espatlles, s’anava passant,
Una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda i feia vent.

 

«El distret» –publicat per primera vegada al volum Menja’t una cama (1962)– representa de manera fefaent els dos leitmotiv que caracteritzen la poesia de Gabriel Ferrater: les dones i els dies.

Un títol i uns versos –d’una aparent senzillesa, tanmateix elaborada– que ens remeten a un dia qualsevol, a un fet tan quotidià com el de caminar d’esma pel carrer, sense fixar-se en el que hi ha al voltant i, de sobte, succeeix la descoberta –talment una epifania, una revelació– d’allò que ens sorprèn i ens atrau perquè trenca la monotonia, o el capficament; en aquest cas, una acció també força usual, si més no gens insòlita: una noia es pentina en un terrat. Per aquesta mateixa habitud cal destacar l’atractiu del reclam, que es focalitza en la bellesa del gest, dels braços com «branques d’un arbre molt alt» movent-se en pentinar els cabells. Una senzillesa, subratllem, que la mateixa estructura del poema ajuda a bastir, ja que es tracta d’un sonet en decasíl·labs blancs sense estrofes marcades, i amb diversos polisíndetons que, juntament amb un lèxic del tot planer, afavoreixen la fluïdesa del text i el seu to proper, com de conversa.

Així, tenim els dies i tenim les dones; la dona, en singular, si voleu. Els referents temporals són precisos: el present, avui, ara, probablement ennuvolat –una adient metàfora del qui està abstret–; al mig del poema, oportú, el toc d’atenció que el jo poètic es fa a si mateix per a un futur ben proper: «que demà me’n recordi», i tot seguit el motiu per què no s’ha de distreure: la certesa que l’altre dia va veure una noia pentinant-se –a les quatre de la tarda– quan va mirar enlaire perquè no hi havia núvols sinó que feia vent –una altra encertada analogia–, i l’advertència sembla indicar que la voldria tornar a veure.

El poema és doncs un bon exemple de com elevar una anècdota a categoria sense escarafalls ni grandiloqüència: el jo líric només ha de recordar-se d’aixecar el cap, demà, perquè si va distret pot ser que es perdi la imatge que l’ha desvetllat, que l’ha captivat.

A més, «El distret» tracta el tòpic barroc de la dama que es pentina: en aquesta tradició trobem noms de poetes en llengües romàniques com Giambattista Marino, Conde de Villamediana, Francesc Vicent Garcia, Luis de Camões, Lope de Vega, Claude Maleville, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Palau i Fabre, Gerard Vergés… Cadascun elogiant a la seva manera la bellesa en el gest d’una dona en pentinar-se i, en alguns casos, destacant el contrast cromàtic entre la pell blanca, els cabells –rossos o d’atzabeja– i la pinta –d’ivori o de plata.

Ara, el vers d’aquest poema que em té el cor robat és «que demà me’n recordi»; l’interpreto com un incentiu per a la memòria: no hem d’oblidar fàcilment el que ens aporta petites estones de benestar o de satisfacció. Cosa que, de retruc, ens condueix a un altre tret ferraterià: l’hedonisme, en aquest cas entès com un convit al subtil plaer de la contemplació de la bellesa.

Fina Masdéu
Secretària de l’Associació Gosar Poder, Reus

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema