DIUMENGE

Els ocells de la llum se’n van a jóc
I ens deixen a les branques un subtil
Tremolor de petites veritats.
Cal perdre l’ànima d’arbust. Un altre
Sentiment transitori s’ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
Retrobar a temps qui som i què volem
Anem tornant ben a poc a poc. La tarda,
La brasa imatge nostra nerviosa,
Però abnegada mare de la cendra,
s’apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara embussem els colls d’embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l’imprecís
record d’uns camps trencats, al·luvials
deixes de camions, d’uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n’ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s’han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
Llança un plor viperí. Tots ens mirem
I riem satisfets. Cap de nosaltres
No es veu amunt per l’escala dels éssers.

 

UNA POÈTICA

Una de les característiques de la poesia de Ferrater és que construeix el sentit del poema amb recursos de l’al·legoria i de la paràbola, per bé que la intenció del poeta no sigui precisament didàctica o exemplaritzant, sinó més aviat irònica, ridiculitzant o absurda. L’esquelet del missatge del poema el conforma un simple relat teatralitzat d’anècdotes, o d’episodis corrents i comuns de la vida ordinària: una escena, un ambient, unes accions i uns resultats. Tot plegat per sustentar el moll de l’os d’una reflexió o un pensament sobre la conducta moral humana, normalment ben poc moralitzant. El poema Diumenge és un dels exemples d’aquesta poètica: la poesia com una paràbola precisament antidogmàtica sobre el sentit de la vida. Sobre l’absurd de la vida tal com l’entenia A. Camus: les accions humanes rutinàries, quotidianes, no tenen res de transcendent o d’heroic, més aviat  no tenen cap sentit més enllà de la seua contingència i caducitat. Deia A. Terry: «Salta als ulls que, per a Ferrater, les actituds morals no depenen de cap esquema transcendental de creences». Les respostes a les preguntes del v.7: qui som i què volem, es redueixen a l’acontentament de la repetició mecànica dels rituals socials, com fan els ocells. Camus deia a propòsit: buscar la veritat no és buscar el que és desitjat.

UNA LECTURA

La possible història que s’explica en els vint-i-vuit decasíl·labs del poema

L’escena representa un nosaltres, potser una parella, una tarda de diumenge asseguts en un banc d’una plaça, festejant, que, quan comença a fresquejar i els ocells se’n van a joc entre les branques dels arbres, decideixen tornar cap a casa i es confonen amb la gent (un altre nosaltres, els éssers humans) que surt del cinema, del ball i amb la que volta pels carrers en aquella hora. Una parella que no s’acaba de conèixer ni fa plans de futur, perquè l’estona en què han estat junts, sols, no han sabut re-trobar temps per preguntar-se ni respondre’s qui són i què volen. Han tingut por de qüestionar-s’ho. Tal com possiblement han fet el nosaltres de la gent anònima amb qui es confonen. Tornen cap a casa pels carrers d’un barri, d’un poble, que en un altre temps no era urbanitzat, amb arbres que ja són llenya i amb camps que són vials per al trànsit ple de camions. S’acaba el diumenge, s’acaba el foc de l’entusiasme, els besos, i l’alegria d’un nen, perquè se li ha rebentat el globus, i la roba fa pudor de fum. I tothom, amb una mena de riure conformat d’un fútil acontentament, se’n va cap a casa per tornar a l’anonimat del dilluns.

Les frases clau

El tema principal del poema se’ns planteja només iniciar-ne la lectura (vv.2-3), amb la imatge dels ocells a les branques que amb la seua subtil tremolor ens deixen «petites veritats». Quines veritats? Prenent els ocells com una metàfora mirall dels éssers humans, entenem que les veritats les expliciten les frases i sintagmes següents: les dels vv.4-5: «cal perdre l’ànima d’arbust. Un altre / sentiment transitori s’ha gastat». Les dels vv.6-7: «amb por de no saber / retrobar a temps qui som i què volem». La del v.14: «passos que es fan nosa», malgrat caminar colze a colze. Les dels vv.22-24: besos que «ara es parteixen en dues valves, com un musclo, i cauen». I, sobretot, com a conclusió, la sentència dels vv.27-28: «Cap de nosaltres / no es mou amunt per l’escala dels éssers». Si n’encadenem el sentit, deduïm que les «petites veritats» resulten ser poc optimistes, perquè s’imposen almenys tres idees bàsiques: la primera, que som éssers solitaris, malgrat viure amb i entre congèneres. I estem sols a pesar del parèntesi (o la propina, que diria Pla) del diumenge, el dia en què ens permetem les rialles d’acontentament. La segona, que els sentiments són «transitoris», contingents, casuals, es «gasten», com la brasa de la tarda que es torna cendra. I la tercera, que pel fet de ser humans no som éssers més importants que els ocells que se’n van a jóc quan es fa fosc.

En síntesi

La veu poètica de «Diumenge» és antiromàntica. I escèptica, que vol dir desidealitzadora i antiheroica. Els elements del paisatge que animen aquest episodi de diumenge s’escenifiquen com un correlat objectiu de l’ànim i del pensament del jo poètic. Tal com els ocells a les branques ens parlen de «petites veritats», així els «camps trencats», les «al·luvials deixes», les «coves de penombra» o el fet d’embussar-se «els colls d’embut», ens remeten a un estat d’abatiment i d’impotència. I en aquest context semàntic interpretem la necessitat de «perdre l’ànima de l’arbust» i la constatació del desgast del «sentiment transitori». Si ens imaginem l’arbust, la planta llenyosa de troncs múltiples, com a metàfora del cos social, la frase «cal perdre l’ànima d’arbust», ens porta a la idea de la necessitat, els humans, de no fer-nos il·lusions de compartir grans consensos ni principis. Ni esperem que els sentiments, els besos o les rialles, durin per sempre. No avancem plegats, sinó que més aviat pel camí (de la vida) ens fem nosa. Tenim por de conèixer-nos i actuar en conseqüència. Tenim por d’enfrontar-nos al sentit de la vida. Aquesta és la petita i alhora gran veritat.

JOSEP BORRELL I FIGUERA
Lleida, maig de 2021

> Tornar al llistat d’Apadrina un poema